Castellà: English: Aquesta es là pàgina d'en Toni2

Aquesta es là pàgina d'en Toni2

espanyol.gif (1530 bytes)

rcde1.gif (32370 bytes)

camp09.jpg (49311 bytes)


EL FUNDADO I PRIMER PRESIDENT:



ACABEMP DE COMENSA AMP L'HISTORIA DEL R.C.D.ESPANYOL:

   Breu descripcio de l'Espanyol
   L'equip de 1903
   L'equip de 1904
   Els primers colors blanc i blaus
   L'inaguracio de Sarria el 1923
   Dn. Ricard Zamora
   L'equip del oxigen
   Els cinc delfins
   El equip actual
   El camp de Grassot
   El camp de l'Hospital Clinic
   El camp del carre Marina
   El camp de les Faves
   El camp de Sarria conegut per "Can Rabia"
   L'estadi de Montjuic
   El Camp Cornella Prat el nostre "El santuari"
   La copa de 1929
   La copa de 1940
   La copa del Rei de 2000
   La copa del Rei de 2006
   L'Uefa de 1987-88
   L'Uefa de 2006-07
   La mascota oficial
   El creado d'aquestas paginas
   La Web oficial del R.C.D.Espanyol
   L'etern Capita ( 21 Dani Jarque )



EL FUNDADO I PRIMER PRESIDENT:

Dn, Angel Rodriguez Ruiz:



El 28 d'Octubre de 1.900, es creà la societat espanyola de football, presidida per Dn,Angel Rodriguez, que vesti els seus primers colors de groc, mes endavant passà a anomenar-se Club Espanyol de futbol, l'any 1.909 varen nèixer els colors blanc i blaus que encara llueixen en l'actualitat, junt al seu nou nom, Club Deportivo Espanyol, ja al 1.912 se'ls concedir el titol Reial i la Corona que llueix a l'escut i el nom de Reial Club Deportiu Espanyol.






UN PETIT REPÀS PER LA HISTÒRIA DE L'REIAL CLUB ESPORTIU ESPANYOL DE BARCELONA:
El Reial Club Esportiu Españoln (oficialment i en català Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona S. A. D.) és una entitat poliesportiva amb seu a Barcelona, ??Espanya. Va ser fundat oficialment com un club de futbol el 28 d'octubre de 1900 per un grup d'estudiants locals de la Universitat de Barcelona sota el nom de Societat Espanyola de Foot-ball.
Actualment participa en la màxima categoria de la Lliga Nacional de Futbol Professional, la Primera Divisió d'Espanya o Lliga BBVA, havent-la disputat un total de 81 edicions i aconseguint com a millor resultat finalitzar en el tercer lloc en quatre temporades. A la Copa del Rei, el club ha estat campió en quatre oportunitats i va ser subcampió en cinc ocasions. A nivell regional, ha guanyat la Copa Macaya un cop, el Campionat de Catalunya en vuit ocasions, i la Copa Catalunya en sis oportunitats. A nivell internacional, els seus registres en competició europea reflecteixen dos subcampionats de la UEFA EUROPA LEAGUE ( abans Copa de la UEFA ) com a millor resultat.
MEDALLA D'SUBCAMPIONS ANY 87-88:
És per fundació el cinquè club actiu més longeu del país. Regit per la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) a nivell nacional, i per la Unió Europea d'Associacions de Futbol (UEFA) i la Federació Internacional de Futbol Associació (FIFA) -màxim organisme futbolístico- a escala internacional, va ser un dels participants de la primera edició de la major competició espanyola en l'actualitat, el citat campionat de Lliga. Dos dels seus jugadors històrics van tenir l'honor de ser els primers golejadors tant a la Lliga com en el Campionat d'Espanya de Copa.
Iniciat com un club de futbol, aviat va adquirir un caràcter multiesportiu que el va portar a desenvolupar diverses disciplines dins el si de l'entitat, perdurant moltes d'elles encara en l'actualitat, reconeguda com una de les entitats esportives amb més socis d'Espanya superant en la temporada 2009-10 la xifra dels 35.500 abonats, un dels més seguits.
LA SAMARRETA GROGA:
Identificat pels colors blau i el blanc del seu uniforme, aquest no va ser no obstant això el primer que va portar. Les primeres camisoles o camises van ser grogues, ja que un dels seus directius les va cedir una peça sobrar-tela al seu degocio particular d'aquest to. No va ser fins a 1909 quan va adoptar les característiques ratlles verticals blanc i blaus, com a representació dels que lluïa en el seu blasó l'almirall Roger de Llúria. Té des de 1992, data de la reforma de la Llei de l'Esport, la forma jurídica de societat anònima esportiva (SAD), amb un capital social de la societat ascendeix en l'actualitat a 24.439 616,20 euros dividit en 406.641 accions el valor nominal és de 60,10121 euros, estant subscrit i desemborsat íntegrament. El nombre total d'accionistes és de 13 431, sent els responsables jurídics del club.
R.C.D.ESPANYOL-B:
Des de 1991 compta amb un equip filial propi, el Reial Club Esportiu Espanyol "B", funció que des de 1930 li realitzaven altres societats alienes a ell mitjançant acords col·laboratius. Tot i la tardana fundació del segon equip, comptava des de dècades abans amb unes categories inferiors o de formació, reflectides en l'actualitat amb l'àrea esportiva del RCD Espanyol i considerada com una de les millors i més prolífiques pedreres del territori nacional.
Dn. ANGEL RODRIGUEZ RUIZ:
Ángel Rodríguez, fundador i primer president del club.
A finals del segle XIX es funden diversos clubs per a la pràctica del football, esport arribat d'Anglaterra i que es començava a practicar a Espanya. Al setembre de 1900 els clubs de futbol barcelonins -com seria castellanitzat el terme anys després- estaven formats essencialment per jugadors estrangers, a més de no admetre nous jugadors en el si de les seves entitats, motiu pel qual l'enginyer industrial de l'Estat el senyor don àngel Rodríguez Ruiz, Octavi Aballí i Lluís Roca decideixen formar un nou club dedicat a aquesta pràctica. Així es van afiliar a la Societat Gimnàstica Espanyola i el president era el catedràtic de la Universitat de Barcelona i pare d'Ángel Rodríguez, Rafael Rodríguez Méndez. A aquest grup de tres amics se'ls va conèixer com «els tres mosqueters», als quals se'ls va unir un quart membre, Joaquín Carril, que a més va tenir l'honor de ser el primer capità del nou equip.
El 28 octubre 1900 va quedar establert com la data de fundació oficial de la Societat Espanyola de Foot-ball, com així va indicar el setmanari de l'època Els Esports, si bé és cert que segons el testimoni directe de Carolina Rodríguez, filla del fundador , el club es va establir el dia 13 d'aquest mateix mes. Es va triar el citat nom ja que els altres entitats ja existents de la ciutat, el Català Foot-ball Club, el Foot-ball Club Barcelona i l'Hispània Athletic Club ja havien usaven al·lusions geogràfiques o representatives de la ubicació i origen dels mateixos. Així doncs es va optar per aquest causa de la particular circumstància que ells es van erigir pripncipalmente per donar cabuda a jugadors nacionals que volguessin practicar el nou esport, i que els altres clubs els privaven de fer-ho per no ser catalans o estrangers. A una nutàbble majoria de catalans, es van unir doncs un parell de bascos i un andalús, conferint a l'equip els tints espanyolistes, i va començar a disputar gairebé sense preparació seus primers partits. La vestimenta era de camisa groga i calçons i mitges negres. De les conteses es tenen constància les produïdes els dies 11 i 18 de novembre contra el Foot-ball Club Català, el dia 25 davant el Hispània Athletic Club, el 8 del mes següent novament contra la mateixa escaire i el dia 9 contra la Societat Esportiva Santanach. Els jugadors que van figurar com a primers integrants van ser: Rafael Balmes, Carril, Telesforo Álvarez, Aballí, Luciano Lizarraga, Enrique Montells, Joaquín Sánchez, Ángel Ruiz, Àngel Rodríguez, Gaspar Munner i Àngel Ponz, a més d'altres com Juan Alcalá, Joaquín Escardó, Marià Galobardes o Miguel Bernat.
Es va arribar així al 23 de desembre, dia en què es va produir el primer enfrontament amb el qual anys després seria el seu acèrrim rival, el Foot-ball Club Barcelona. Disputat al camp blaugrana de Casanovas, la trobada va finalitzar amb un empat a zero gols. Aquestes trobades van servir per foguejar abans de comparèixer a la que va ser la primera competició de futbol oficial existent a Espanya, la Copa Macaya.
LA COPA MACAYA:
Primeres conteses oficials: Segons narren les escasses fonts recollides del campionat, l'equip es va retirar a mitjans de març per suposats favors a l'equip organitzador, quan era el tercer classificat. Abans, es van produir dos fets remarcables en la curta història de l'entitat, quan el 13 de gener es va variar la denominació del club i quan el 27 es va produir el primer derbi barceloní oficial - com serien denominats les trobades enfront del FC Barcelona dècades després- . El primer d'ells va ser a causa de l'absorció de la secció futbolística de la SD Santanach, ja que l'Espanyol Football Club i el Catalunya Football Club es fusionessin entre ells per originar a l'Irish Foot-ball Club, deixant així lliure la denominació per la qual seria conegut des d'ara la societat: la de Club Espanyol de Foot-ball. El segon, corresponent a la primera edició de l'esmentada Copa Macaya va registrar una derrota per 4-1 dels espanyolistes, davant d'un planter exageradament internacionalitzat. Munner va ser l'autor del que va ser el primer dels espanyolistes en competició oficial.
Final de consolació de la «Copa de la Coronació» contra el Madrid Football Club.
El canvi de denominació va comportar també el canvi d'indumentària, que va passar a ser de camisa blanca, calçons blau, i mitjanes del mateix color amb volta de la bandera nacional. És sota aquesta nova identitat com es dóna a conèixer a la resta del territori nacional quan en 1902 es disputés el primer campionat interregional de clubs: el Concurs Madrid de Foot-ball. Rebuda la invitació per part de la (Societat) Madrid Foot-Ball Club, organitzador de l'esdeveniment, va participar al costat del F. C. Barcelona, ??el Club Biscaia i el New Foot-ball Club. En ser senars, un sorteig va determinar que els toqués jugar una eliminatòria prèvia davant del conjunt basc, vencedor final del partit per un resultat de 5-1 a l'Hipòdrom de la Castellana i fet i fet vencedor de l'esdeveniment. Àngel Ponz va ser l'autor del primer gol de la història de la qual fos l'embrió del futur Campionat d'Espanya de Copa. Després de ser eliminat en la primera trobada, a la finalització del torneig va disputar el un trofeu de consolació per dictaminar el segon lloc final contra el Madrid FC, després de refusar participar la resta d'equips perdedors. Un resultat de 3-2 favorable als locals els va impedir guanyar el seu primer guardó, el de la Copa de la Gran Penya. Un tercer i un quart lloc són les seves altres classificacions a la Copa Macaya i en la Medalla Federació Gimnàstica Espanyola del mateix any.
El futbol començava doncs a donar símptomes d'organització i serietat, i després de l'èxit aconseguit per la competició es va produir el maig següent la inauguració del primer certamen nacional de clubs a Espanya: el Campionat d'Espanya-Copa del Rei. Novament organitzada pel Madrid F. C., els catalans van acceptar la invitació sent reforçats per alguns integrants del Ibèria Foot-ball Club. En ella, jugada en format triangular, van perdre els seus dos partits per golejada davant els promotors i els bascos de l'Athletic Club, vencedor final. Joaquín Cenarro va ser l'autor de l'únic gol anotat per l'equip. Un altre fet destacable es va produir el 23 de febrer de 1903, quan l'equip madridista va tornar la visita per enfrontar-se als espanyolistes i que va finalitzar amb un empat a zero.
Pel que fa a les competicions regionals, aquest mateix any el club va guanyar la Copa Macaya, en sortir vencedor de la qual va ser la seva última edició i es va quedar amb ella en propietat. Paral·lelament, es va disputar també la primera edició de la Copa Barcelona en què va resultar subcampió. Ambdues competicions s'extingirien per donar pas al Campionat de Catalunya.
Uns anys abans s'havia constituït l'Associació de Clubs de Football de Barcelona (ACF) qui des de 1904 va organitzar aquesta competició. L'equip va donar mostres de trobar-se en el millor moment de la seva curta història, i es van proclamar vencedors després de disputar 16 partits, saldant-se 15 d'ells amb victòria, i empatar el restant. Invictes i amb 83 gols a favor es van situar com el millor conjunt de Catalunya, fet el que no feia presagiar els esdeveniments que estaven per arribar.
Suspensió de les activitats i refundació (1906-1920)
L'EQUIP CAMPIO DE 1904:
Equip campió del Campionat de Catalunya de 1904.
El 31 desembre 1904 van jugar el seu primer partit contra un club internacional: l'Stade Olympien des étudiants de Tolosa francès finalitzant amb un marcador de 7-2 per als locals. El fet va ser un dels últims que presagiaven un gran futur a l'entitat abans de veure abocats a un sobtat cessament d'activitats. El fet, produït el 7 de gener de 1906 va ser a causa de la marxa de molts dels seus integrants a l'estranger per continuar amb els seus estudis, fent cal recordar l'origen del club a mà d'uns universitaris. Així doncs i amb efectius insuficients per afrontar cap partit van haver de prendre tan dràstica decisió quan es trobaven en el seu millor moment social i esportiu. Els pocs jugadors restants van ingressar a les files del Football Club X, amb el qual mantenia molt bones relacions.
Així es va mantenir fins a l'any 1909, data en la qual alguns dels jugadors emigrats van tornar a Barcelona per trobar-se amb un panorama desolador. És llavors quan els que van marxar a l'Football Club X -renombrado com X Sporting Club- i alguns integrants del Club Espanyol de Ju-Jutsu (Jiu-jitsu) es van unir als estudiants per reprendre les pràctica futbolística. Es va aconseguir a més la incorporació de les seccions d'esgrima, boxa, jujitsu i una secció recreativa dedicada a l'art de la tala, totes provinents de l'espanyolista club de lluita. Va ser així com l'entitat va passar a ser poliesportiva i va acollir noves branques esportives entre el ja reconegut football, gràcies sobretot a la tasca d'Emilio Sampere - un dels que van marxar i van tornar del X Sporting Club- i Julià Clapera -fundador del club de jiu-jitsu.
CLUB DEPORTIU ESPANYOL:
Amb el nou caràcter i els nous integrants de la renascuda entitat, es va decidir en l'assemblea de socis canviar la denominació per la de Club Esportiu Espanyol, a més de variar el color blanc de l'antic uniforme per un a ratlles blanc i blaus, completat amb uns calçons i mitges negres. No sabia llavors, però aquesta camisa va quedar des de llavors per a la història com els colors representatius del club. La referència presa va ser la de l'escut d'armes de l'almirall Roger de Llúria, heroi militar de la Corona d'Aragó que va frenar la conquesta dels francesos de Catalunya.
L'EQUIP DE RUGBY:
Al maig de 1911, es va practicar per primera vegada al club l'esport del rugbi, sent també una novetat a la ciutat i el país. Format per la majoria d'integrants de l'esquadra futbolística, es va enfrontar al Patrie Fracés, demostrant que l'entitat catalana tornava a gaudir de bona salut. Dies després va incorporar a tres futbolistes estrangers - sent els pioners en recalar en el seu disciplinari, procedents del Plumstead Football Club de Londres, convidat per contendre en uns festejos amb diverses demostracions de trobades de les dues modalitats. Frank Allack, William Hodge i Raine Gibson van ser els que van marcar el rumb cap al professionalisme del club, fins llavors regit per condició d'amateur, i al qual s'unirien després els germans Charles i Percival Wallace.
Un club Reial
Un any després el club va viure dos assenyalats esdeveniments. El primer, com va ser el de consagrar-se campió d'un torneig vuit anys després de l'últim en vèncer el seu segon Campionat de Catalunya gràcies a l'aportació dels anglesos; així com la concessió el 25 d'abril de 1912 del títol de «Real» per part del monarca Alfons XIII i pel qual des de llavors el club seria nomenat com Reial Club Esportiu Espanyol.
L'Equip campió de 1912 amb els primers jugadors forans del club.
Dos directius van donar un impuls important al R. C. D. Espanyol d'aquella època i principalment en l'aspecte econòmic, els senyors Evelio Doncos i Genaro de la Riva. Novament instaurat com una de les referències futbolístiques a Catalunya va mantenir grans disputes amb el F. C. Barcelona i un nou club sorgit, el Football Club Espanya, i entre els tres es van repartir els èxits de les successives edicions del Campionat Regional.
Al juny de 1915 el club s'embarca per primera vegada en una gira. El destí escollit és el veí Portugal, on va jugar un total de tres partits, dos enfront del Sport Lisboa e Benfica i un contra un seleccionat lisboeta, saldats amb resultats tots dos de 1-2 davant els benfiquistas i per 1-4 contra el combinat . El motiu va ser el de promocionar a l'estranger després dels seus recents èxits, als quals va sumar un nou campionat regional, una Copa Barcelona i un subcampionat de Copa del Rei, segon de la seva història.
Amb la retirada dels grans noms, que no obstant això no van minvar la capacitat de l'equip, figuraven en el planter el capità Pere Gibert o Emilio Sampere únicament com a grans referències. Es va mantenir així, fins que aparegués al club un jove Ricardo Zamora procedent del Universitary Sport Club, resultant d'una fusió de dos clubs d'estudiants de Medicina i Ciències. El jugador de quinze anys que va abandonar als dinou el club per finalitzar els seus estudis, va ser convençut per reprendre la pràctica esportiva pels rivals del FC Barcelona, ??que no obstant això no van poder retenir-i el jugador va retornar novament per esdevenir un reconegudíssim porter, i abans de recalar al Madrid FC, sent aquests dos clubs els que li van encastellar com una de les figures històriques del futbol espanyol i internacional. El jugador va debutar precisament en un partit Espanyol-Madrid el 23 abril 1916. El jugador va conquistar amb el club el Campionat de Catalunya de 1918, i que seria l'últim del club abans d'una llarga sequera propiciada per la marxa de quatre dels seus millors futbolistes, entre els quals es trobava el porter.
La compra de Sarrià i la consolidació del club en els anys 20.
En arribar els anys 20, el RCD Espanyol ja era per dret propi el segon club de futbol més reconegut de Catalunya, amb l'obtenció dels campionats regionals de 1904, 1912, 1915 i 1918. En aquell moment era únicament superat pel FC Barcelona . Després de la demolició del camp del carrer Muntaner, la família De la Riva compra per 170 000 pessetes de l'època la finca Can Ràbia,
INAGURACION DE SARRIA 1923:
on el 18 de febrer de 1923 es va s'inaugura l'Estadi de Sarrià, equipat únicament amb les instal·lacions imprescindibles, pagades per la directiva, ja que l'empresa constructora a la qual se li havia avançat una part important dels diners, va fer fallida. Amb el temps, aquest estadi es va convertir en un espai mític per a club i aficionats. La dècada va estar plena d'èxits per al club, el qual va disputar diverses trobades contra equips internacionals, entre els quals van destacar els jugats davant del VfR Neumünster, Imperial de Lisboa, Sportovní klub Cechie Karlín, l'Athletic Club Sparta Praha, el FK Viktoria Žižkov i el Nuselský Sportovní klub. El club va fer en 1925 un viatge per Portugal i les Canàries on va fitxar al jugador José Padró, i en finalitzar la temporada es va embarcar en una gira per Amèrica i Europa Central que van servir per finançar la tribuna de l'estadi. Durant el viatge va disputar trobades contra la selecció argentina i la selecció uruguaiana, en els quals hi va haver una enorme expectació, aprofitant la fama aconseguida per Ricardo Zamora.
Les primeres lligues;
PITUS PRAT:
PITUS PRAT, primer golejador del campionat de Lliga.
Ricard Zamora, un dels millors porters de la història.
Gestant la creació d'un campionat nacional de lliga al país, els espanyolistes van aconseguir vèncer el seu primer Campionat d'Espanya de Copa, que els va atorgar el dret a ser un dels participants en la primera edició de la lliga que va tenir inici aquesta mateixa temporada; sent així un dels 10 equips amb el privilegi d'haver participat en històrica edició. A més d'aquesta efemèride, el club va entrar en la història del futbol espanyol després de marcar Pitus Prat el primer gol oficial d'aquesta competició en el partit contra la Reial Unió d'Irun que va acabar amb dos a gols a un a favor dels catalans. Al final de la temporada 1928-1929, es va homenatjar Patricio Caicedo, qui es va convertir durant molts anys en l'entrenador de l'equip, mentre que en contraposició de les alegries, hi va haver de lamentar el traspàs de Zamora al Reial Madrid Club de Futbol en el any 1930 per la xifra rècord de 100 000 pessetes de l'època, després d'haver estat la més destacada figura de l'planter durant la dècada.
Sense cap dubte, va ser el R. C. D. Espanyol l'equip que va patir més baixes entre els clubs de la ciutat en els seus socis i esportistes durant la Guerra Civil Espanyola quedant molt minvades les estructures del Club. Durant el conflicte bèl·lic, el club va participar en dos campionats amistosos. Al Copa de l'Espanya Lliure del 1937, el conjunt blanc i blau va quedar en tercer lloc d'una lliga de quatre equips, per davant del Girona Football Club i per darrere del València Football Club i del Llevant Football Club, aquest últim guanyador del torneig. A la Lliga Mediterrània de futbol, ??també disputada el 1937, el R. C. D. Espanyol va acabar en segon lloc en una lliga de vuit equips a tan sols un punt del campió, el Football Club Barcelona. Van completar el torneig els següents equips: Girona F. C., València F. C., Llevant F. C., Gimnàstic Football Club, Granollers Sport Club i Athletic Club de Castelló.
El R. C. D. Espanyol durant la postguerra:
La postguerra comença amb un gran èxit per al club, alçant-se amb la seva segona Copa d'Espanya el 1940, anomenada en aquell temps Copa del Generalísimo en imposar a la final al Reial Madrid per dos gols a un. També es va jugar el 1940 la qual és el precedent de la Supercopa d'Espanya de Futbol, ??anomenada Copa de Campions d'Espanya que es va perdre davant l'Atlètic Aviació per un global de 10 gols a 4 favorable als madrilenys. En les temporades 1943-44, 1944-45 i 1946-47 es van retirar tres grans jugadors del club: Pere Solé, Crisant Bosch i Alberto Martorell, i per aquest fet el club va fer homenatges. Al desembre de 1949 el R. C. D. Espanyol es desplaça a Filipines on juga un seguit de trobades amistoses. El soci número 1 de l'entitat d'aquella època, Julià Clapera, s'adona que a l'octubre de 1950 es complien els 50 anys de la fundació del club, però es tracta de celebracions anticipades, ja que a causa de la suspensió que va patir el club no s'havien de celebrar fins a octubre de 1953.
El primer acte d'aquesta efemèride va ser un partit de beisbol que va enfrontar al RCD Espanyol contra l'equip nord-americà del Wiesvaden Flyers i que va acabar amb victòria visitant per 19 carreres a 5. El partit de futbol de commemoració es juga el 29 de març contra el Malmö FF suec, en el qual el conjunt blanc i blau es va imposar per 3 gols a 2 amb una alineació que mantenia la filosofia inicial de no incorporar jugadors estrangers. Al juliol de 1951 es van iniciar les obres d'ampliació de Sarrià, i l'estadi, que pertanyia a la família de la Riva, va passar a ser propietat del R. C. D. Espanyol que presidia Francisco Javier Sáenz. Durant els anys cinquanta juga un altre dels grans mites del club, l'andalús Julián Arcas i també es fitxa a l'entrenador argentí
ALEJANDRO SCOPELLI:
Alejandro Scopelli, que farà grans temporades al club i que es va fer famós per fer respirar oxigen als seus jugadors durant els descansos dels partits. Un altre fet curiós d'aquesta època es va produir el 14 de desembre de 1952 a un derbi barceloní disputat en terreny barcelonista. El R. C. D. Espanyol, arribava líder invicte i amb un avantatge de sis punts sobre el FC Barcelona. A la seva arribada al vestidor, els jugadors blanc i blaus, es van trobar amb una cosa insòlita, ja que dins d'aquest hi havia una gran fumera produïda pel cremat d'unes tovalloles a més de no haver-hi aigua calenta. Durant el partit i després d'avançar-els "periquitos", alguns seguidors blaugrana van saltar al camp. El Governador Civil de l'època va obligar els jugadors del R. C. D. Espanyol a acabar el partit tot i que aquests es negaven. Finalment, el partit va acabar amb la victòria blaugrana per 2 gols a 1. Els futbolistes "periquitos" van sortir indignats per les 'males arts' utilitzades pel seu etern rival.
Els anys 60:
La dècada dels 60 comença amb un viatge als Estats Units d'Amèrica i Canadà per prendre part en la segona lliga americana de Nova York al juliol de 1961. El primer partit es va disputar el 4 de juliol a Mont-real davant el Concòrdia canadenca en el Molson Stadium amb resultat final d'empat a un gol. El segon partit va ser davant l'AS Mònaco amb victòria espanyolista per tres gols a un també a Mont-real. Per al tercer partit i ja a Nova York, el R. C. D. Espanyol es va enfrontar al Shamrock Rovers Football Club d'Irlanda al que va vèncer per 4-1 a l'estadi de beisbol Pol Grounds. La quarta trobada arribaria el 12 de juliol al mateix escenari novaiorquès, contra l'Estrella Roja de Belgrad, qui va tallar d'arrel la bona marxa dels llavors deixebles de Ricardo Zamora al derrotar per un contundent 7-2. El 16 de juliol, de nou al Pol Grounds, la derrota per 5-1 davant del Dukla Praga va allunyar el conjunt espanyolista de tota opció de classificació per a la final. Ja sense possibilitats arribaria la derrota per 3-0 davant del Rapid de Viena abans de posar fi a la participació amb el setè i últim partit davant els israelites del Petah Tikvah el 27 de juliol, amb triomf espanyolista per 4-1, tots dos disputats de nou al Pol Grounds de Nova York. Després dels set partits, l'R. C. D. Espanyol va concloure la seva participació classificant-se en cinquè lloc del seu grup, empatat a 7 punts amb l'Estrella Roja de Belgrad després d'acumular tres victòries, tres derrotes i un empat. Abans de creuar el toll de tornada a casa, l'equip viatjaria fins Chicago per disputar un partit amistós a l'estadi Soldier Field, amb derrota per 5-4 davant el Rapid de Viena.
La temporada 1961-62 l'equip participa per primera vegada a la Copa de Fires, en la qual és eliminat en quarts de final. A la lliga regular, l'equip porta una mala trajectòria i es fan càrrec de l'equip Ricardo Zamora i Julián Arcas, però no aconsegueixen evitar el primer descens del club a Segona Divisió. La temporada següent, es va asseure a la banqueta l'home que entrenant al Real Valladolid Club de Futbol havia enviat al R. C. D. Espanyol a Segona, Heriberto Herrera, i es va recuperar la divisió perduda la temporada anterior. Un fet destacable per a l'entitat es va produir la temporada 1964-65 en la qual es va fitxar l'argentí Alfredo di Stéfano. L'anterior temporada també s'havia fitxat Ladislao Kubala. Durant el curs següent l'equip va participar de nou a la Copa de Fires sent eliminat una altra vegada en quarts de final.
ELS CINC DOFINS:
A l'estiu de 1966 es converteix en president Joan Vilà Reyes. Durant aquesta època es crea la famosa davantera espanyolista que passaria a la història del club sota el nom de "dels 5 dofins", que en realitat eren sis, Amas, Marcial, Cayetano Re, Rodilla, José María i Miralles.
Els anys 70:
Al juny de 1971, i amb José Emilio Santamaría com a entrenador, el R. C. D. Espanyol torna a ser pioner realitzant una gira per la Unió Soviètica. Es va començar jugant a Kíev contra el FC Dinamo de Kíev, sent derrotats pels ucraïnesos per 3 gols a 0. Va continuar la gira per Leningrad, per enfrontar-se al Zenit de Sant Petersburg, acabant el partit amb empat a zero. Per disputar l'últim partit de la gira, l'equip es va desplaçar a Moscou, per jugar contra el Torpedo de Moscou, sent també el resultat final d'empat a zero. Tot i no haver guanyat cap partit ni haver aconseguit cap gol, l'experiència es va considerar positiva i és que amb aquest viatge a l'URSS el club començava a obrir portes per la resta del món. Amb Santamaría a la banqueta es realitzen grans campanyes en la lliga espanyola. En aquesta dècada, després del canvi de format de la Copa de Fires, que passa a ser la Copa de la UEFA, participa les temporades 1973-1974 i 1976-1977, sent eliminat en vuitens de final. A finals de la temporada 1979-80, el club va realitzar una reeixida gira per l'Extrem Orient, on va jugar a les ciutats de Tòquio i Manila. A la capital nipona, el club va participar i es va proclamar campió del Torneig Internacional de Tòquio; en primer lloc es va enfrontar al Fujita Tòquio, vencent-li per 2 gols a 0. A continuació i pel mateix resultat es va desfer de la Selecció de futbol de la Xina i finalment es va enfrontar al conjunt anglès del Middlesbrough Football Club al qual va derrotar en la tanda de penals després d'acabar el partit reglamentari amb empat a un. D'Tòquio l'equip es va desplaçar a Manila, on es va enfrontar en dos partits amistosos al Lioaning, al qual va derrotar per 3 a 1 i 4 a 1.
Dn, RICARD ZAMORA MARTINEZ:
El 8 setembre 1978 mor a Barcelona Ricardo Zamora, possiblement una de les figures més grans de la història del club. Durant la dècada dels 70 i principi dels 80 destaca al RCD Espanyol la figura del futbolista navarrès Rafael Marañón, que amb 111 gols va arribar a ser el jugador que més gols havia marcat en la història del club durant molts anys, fins que va ser superat per un altre icona de l'entitat, Raúl Tamudo.
Els anys 80 i 90:
Les últimes dècades de la història del club s'han caracteritzat per la irregularitat en la classificació final de cada lliga, amb grans campanyes amb entrenadors com Javier Clemente, (amb qui s'arriba a la final de la Copa de la UEFA el 1988), i dos descensos a Segona Divisió en la dècada dels 90 en un context de greu crisi econòmica, especialment durant els mandats de juliol Pardo Padrós i Francesc Perelló, sent grans jugadors de l'època Tintín Márquez, Ernesto Valverde, Pichi Alonso, John Lauridsen i Thomas N'Kono entre d'altres. Molt recordada entre tots els seguidors "periquitos" va ser la participació a la Copa de la UEFA de la temporada 1987-88. En aquesta edició es van eliminar als següents equips: Borussia Mönchengladbach, AC Milan, Inter de Milà, TJ Vítkovice i Club Bruixes abans de no poder superar a la final i, en els penals, al Bayer 04 Leverkusen.
El 4 de desembre de 1992, el RCD Espanyol s'inscriu en el Registre Mercantil com a Societat Anònima Esportiva, i poc després, en el 1994 es crea el RCD Espanyol "B" a l'absorbir els drets federatius del FC Cristinenc, de Santa Cristina d'Aro . Amb aquest equip es va mantenir una col·laboració durant tres anys abans.
El 1995, per adaptar-se a la nova legislació esportiva espanyola, el club modifica lleugerament el seu nom afegint "de Barcelona" al final i passa a dir-Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona, S.A.D., un canvi que no va estar exempt de crítiques.
A causa de la mala gestió econòmica i esportiva dels directius, el club es veu obligat a vendre l'estadi de Sarrià i així pal·liar el deute que arrossega el club. El 21 de juny de 1997 es va juga l'últim partit a l'estadi de Sarrià, que va guanyar el conjunt local per 3 gols a 2 enfront del València Club de Futbol. Uns dies després de la venda de Sarrià, Daniel Sánchez Llibre és escollit president de l'entitat. El club passa a jugar els seus partits a l'Estadi Olímpic de Montjuïc.
Un club centenari:
ELS 100 ANYOS L'RCD.ESPANYOL:
En honor al centenari de l'entitat, el club rep de la Generalitat de Catalunya el Premi Creu de Sant Jordi, i el 14 de novembre de 1999, es juga el partit que inaugurava els actes del centenari a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, al que el RCD Espanyol va derrotar a la Selecció Argentina de Futbol per 2 gols a 0. la remuntada patrimonial de l'entitat s'inicia amb la construcció d'una Ciutat Esportiva pròpia a Sant Adrià de Besòs, inaugurada el 2001, i la col·locació de la primera pedra del nou estadi del club el 2003, situat entre els municipis de Cornellà de Llobregat i el Prat de Llobregat, i finançat per un crèdit concedit per cinc entitats financeres per un total de 55 milions d'euros.
Esportivament, durant aquesta etapa, l'equip s'instal·la a la zona mitjana de la classificació amb l'excepció de les temporades 2002/03 i 2005/06 en què es frega el descens i la 2004/05, en què s'acaba a un punt d'accedir a la Lliga de Campions de la UEFA, amb Miguel Ángel Lotina a la banqueta. Amb Paco Flores com a entrenador, el club aconsegueix la seva tercera Copa del Rei en la temporada 1999/00, el mateix any del seu centenari, en una final disputada contra l'Atlètic de Madrid (2-1) a l'Estadi de Mestalla. Sis anys després i amb Miguel Ángel Lotina d'entrenador, s'aconsegueix la quarta Copa del Rei a l'Estadi Santiago Bernabéu de Madrid en una final disputada contra el Reial Saragossa (4-1). A nivell europeu, el club participa tres vegades, dues d'elles consecutives, a la Copa de la UEFA, les temporades 2000/01, 2005/06 i 2006/07. En aquesta última s'arriba a la final, que es disputa davant el Sevilla FC, i que finalment es perd a la tanda de penals. Aquesta dècada és, sens dubte, l'època amb més títols oficials de la història del RCD Espanyol en què a més es va comptar amb jugadors del nivell de Raúl Tamudo, Iván de la Peña, Luis García, (aquests tres van formar el trio conegut com " dels 3 taurons ") i també Albert Riera, Mauricio Pochettino, Walter Pandiani i Carlos Kameni entre d'altres. En aquest moment el club va ser reconegut com el 10è millor equip del món segons la IFFHS.
EL TAMUDAZO:
El 9 de juny de 2007, Raúl Tamudo es va convertir en el màxim golejador de la història superant així els 111 gols de Rafael Marañón, i aconseguint el total de 113, el gol més recordat de Raúl Tamudo és sens dubte el gol marcat en la temporada 2006/07 al FC Barcelona en l'últim minut de partit al Nou Camp que li va costar el títol de la Lliga al F.C. Barcelona a favor del Reial Madrid.
El 31 de maig de 2009 es va posava fi a 12 temporades a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, després de la marxa de l'Estadi de Sarrià, amb el partit que va guanyar el R. C. D. Espanyol per 3 gols a 0 davant el Màlaga C.F. En aquesta mateixa trobada Raúl Tamudo va aconseguir un hat-trick i va aconseguir la xifra de 129 gols amb el conjunt espanyolista.
La tornada a casa:
Dani Jarque, capità del primer equip la temporada 2009/10 fins a la seva mort l'agost de 2009.
Després de dotze temporades a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, el club es va traslladar a l'Estadi de Cornellà-el Prat.
LUIS GARCIA FERNANDEZ:
El 2 d'agost de 2009 es va estrenar el nou estadi amb un partit contra el Liverpool FC amb resultat de 3-0 favorable als periquitos. Luis García Fernández va ser l'autor del primer gol en aquest camp seguit més tard per dos gols de Ben Sahar. També va anotar un tant Raúl Tamudo que va ser mal anul·lat després d'un fora de joc inexistent. Amb aquesta inauguració, el club tornava a tenir casa pròpia després de la demolició del mític Estadi de Sarrià. El nou estadi ha de ser un punt d'inflexió per a l'entitat tant en l'esportiu com en l'econòmic. No obstant això, l'alegria va durar molt poc als aficionats espanyolistes ja que el 8 d'agost d'aquest mateix any va tenir lloc un dels successos més tristos en la història del R. C. D. Espanyol. El capità Dani Jarque va morir a l'edat de 26 anys a Coverciano, on el club donava una gira per Itàlia, d'una aturada cardíaca. El club perdia al seu capità i un dels seus símbols. Actualment cada minut 21 (dorsal que portava) de cada partit l'afició periquita li ret un homenatge aplaudint i cantant el seu nom.
El 10 de setembre de 2009, la IFFHS va publicar la classificació dels millors clubs europeus del segle XX, ocupant el R. C. D. Espanyol la posició número 98 a causa de les seves participacions en competicions europees.
Amb l'arribada de Mauricio Pochettino a la banqueta durant la temporada 2008-09 per salvar l'equip del descens a Segona Divisió, objectiu que va complir, l'entitat porta a terme un projecte esportiu basat en la promoció de futbolistes criats al planter del club i en l'austeritat econòmica. En temporades successives, el conjunt blanc i blau aconsegueix la salvació amb comoditat, lluitant fins i tot en alguns moments per entrar a la UEFA Europa League. No obstant això, després de disputar-14 jornades de la temporada 2012-13, la directiva del club va decidir cessar Pochettino per tenir l'equip blanc i blau cuer de la categoria. Dies després s'anunciava al nou tècnic periquito, el mexicà Javier Aguirre, que va aconseguir revertir la situació i collir resultats positius. Javier Aguirre va continuar una temporada més en el club tornant a aconseguir la permanència en una temporada de transició. A l'estiu, va prendre les regnes Sergio González que en la seva primera campanya en la màxima categoria va aconseguir classificar a l'equip per a les semifinals de Copa del Rei i situar l'equip en una còmoda posició a la taula. No obstant això, al desembre de 2015 el Consell d'Administració va decidir prescindir dels seus serveis per la irregularitat de l'equip. Constantin Galca, exjugador del RCD Espanyol, va ser triat com a nou tècnic.
Paral·lelament, en l'apartat institucional també es van produir canvis rellevants. El president Joan Collet i el seu Consell d'Administració van decidir presentar la seva dimissió el 20 de gener perquè Chen Yanseng es fes càrrec del club.
EL PROPIETARI I PRESIDENT:
El propietari del grup empresarial Rastar va completar el novembre de 2015 la compra als principals accionistes d'un paquet accionarial superior al 50% que li va permetre fer-se amb el control del club encara que no va ser fins al 19 de gener quan es va confirmar la compra. La seva entrada al RCD Espanyol va ser determinant per cobrir diferents pagaments amb Hisenda i proveïdors.
Història i evolució de l'escut:
Escut de la Societat Gimnàstica Espanyola en 1897, embrió del club i entitat del que es va prendre el primer emblema. Al llarg de la seva història, el R. C. D. Espanyol ha tingut un total de set escuts diferents.
El primer d'ells amb les inicials del Club Espanyol de Futbol correspon als anys que van del 1901 al 1906 i porta els colors rojigualdos. El segon va ser dissenyat per Eduard Corrons a l'adoptar-se els colors blanc i blau en referència als colors del blasó de Roger de Llúria i es va utilitzar de 1909 a 1912. A partir de llavors després de la concessió del títol de reial, amb Alfonso XIII, el mateix dissenyador el va modificar afegint la corona reial i ampliant la vora de la circumferència per introduir la llegenda «Reial Club Esportiu Espanyol».
Durant la censura de la Segona República Espanyola es va suprimir la corona i la paraula «real», i es van tornar a posar després de la Guerra Civil Espanyola, i concretament en 1940. Així va perdurar fins al següent canvi, datat el 1995, quan Pere Duran va retocar l'escut esquematitzant la corona i es va modificar la llegenda posant el nom de l'entitat en català, a més d'afegir-se el nom de la ciutat: «RCD Espanyol de Barcelona». L'actual escut té vigència des de desembre de 2005 i presenta una única evolució en la corona, respecte a l'últim disseny de Pere Durán, consistent en què les quatre barres vermelles interiors augmenten lleugerament fins a completar l'espai interior.
Símil pres de la Societat Gimnàstica Espanyola (1901-1906).
Canvi de nom amb els colors nacionals i del club (1909-1910).
Modernització i estilització de l'anterior escut. (1910-1912).
Primer escut del club amb la corona reial atorgada pel Rei (1912-1931).
Desaparició de les al·lusions monàrquiques (1931-1941).
Himne:
El R. C. D. Espanyol ha tingut tres himnes popularment reconeguts al llarg de la seva història. El primer data de 1975, va ser obra de Ricardo Pastor (lletra) i Josep Guardiola (música) i va tenir per nom "Som espanyolistes". Es tracta d'una poesia escrita en castellà i català dedicada als colors blanc i blaus, a l'Estadi de Sarrià i Roger de Llúria. El segon himne és sens dubte el més conegut, estimat i entonat a l'estadi pels seguidors periquitos. Data de 1983 i va ser obra de Carles Laporta i d'Isidro Sola, sent també bilingüe. El 1997 es va fer una versió totalment en català. L'himne actual del club va ser gravat per l'Orfeó Català i l'Orquestra Simfònica del Vallès. La música va ser composta per l'ex-director de l'orquestra 'La Selvatana', Antoni Mas. La lletra és obra de l'historiador espanyolista Joan Segura Palomares. L'himne es va presentar el 14 de novembre de 1999 a l'Estadi Olímpic de Montjuïc durant l'acte inaugural del Centenari. Al 2005 el grup eivissenc de rock 'Statuas d Sal' va realitzar una versió amb més ritme de l'himne i que va ser interpretada en el descans d'un dels partits disputats a Montjuïc.
LA MASCOTA:
Durant els anys vint, es publicaven acudits al setmanari futbolístic El Xut (el xut). En aquells dies, l'humorista català Valentí Castanys satiritzava als seguidors del R. C. D. Espanyol com els quatre gats negres, per l'escàs nombre de socis de l'entitat. El 1929 es va estrenar a Espanya la famosa creació de Pat Sullivan de nom Félix el Gat en castellà i gat periquito o gat periquito en català. Llavors es va començar a conèixer als seguidors del R. C. D. Espanyol com a els quatre gats pericos o els quatre gats periquitos. Va ser durant la celebració del 75è aniversari del Club quan es va realitzar de manera oficial un logotip en el qual ja apareixia un periquito. Amb el pas dels anys han anat sorgint nous models del periquito, i en l'Estadi de Sarrià ja es va implantar la figura de la mascota / disfressa. En l'actualitat s'ha desenvolupat un logotip més modern i que figura en les equipacions de l'equip. Per a la captació de nous socis, es va dur a terme una nova i reeixida campanya publicitària en televisió a mitjans dels anys noranta en què periquitos reals realitzaven diverses accions futbolístiques com rematades de cap o xilenes.
Una altra versió és que al voltant de l'antic Estadi de Sarrià hi havia moltes palmeres, amb el seu corresponent presència de periquitos, i que fins i tot es venia escaiola voltant de l'estadi per donar-los de menjar.
Per commemorar el centenari de l'entitat es va dissenyar una nova mascota que només es va utilitzar en aquesta celebració. El seu nom va ser Som-hi, Anem en castellà i representava una samarreta blanc i blava.
Uniforme:
Article principal: Història de l'uniforme del Reial Club Esportiu Espanyol:
Uniforme titular: Samarreta blanca amb ratlla ampla blava al centre, pantalons també blaus i mitjanes blanques. La part posterior és blau amb el dorsal i nom del futbolista en color negre. La novetat resideix en la inclusió de la bandera blanc i blava en les mànigues.
Uniforme alternatiu: Samarreta vermella amb detalls blanc i blaus, pantalons vermells i mitjanes vermelles.
Uniforme de porter: Samarreta, pantalons i mitjanes de color negre amb detalls rosats.
L'HISTÒRICA SAMARRETA GROGA:
El primer uniforme de la història del club va ser groc després d'aportar un dels primers directius tela d'aquest color provinent del seu negoci tèxtil, amb faixa i pantalons llargs (variant el color segons el jugador). Quan aquest directiu va deixar de participar en les activitats de l'entitat, cada jugador va passar a aportar el seu vestuari en la seva totalitat, però a grans trets s'utilitzava samarreta blanca amb faixa blava i pantalons negres o blau en 1901.
Després de la refundació de l'entitat durant la suspensió d'activitats de l'entitat entre 1906 i 1909, el 20 de febrer de 1910 l'assemblea de socis decideix canviar els colors i l'escut. Es van adoptar els colors blanc i blau que representaven els colors que es creia que lluïa en el seu blasó l'almirall Roger de Llúria. Actual.
Per al següent curs futbolístic, any de la inauguració de la Copa Macaya, es va traslladar al camp confrontant a la Plaça de toros de Les Arenes, tornant mesos després al situat a l'Hospital Clínic Sud. Allà va disputar el primer partit el 30 novembre 1902 davant el Football Club Internacional i que es va saldar amb victòria local per 6-0. Van ser uns terrenys confrontants al Clínic Nord quan es van establir allí des del 6 de desembre de 1903, romanent allí tres anys fins que es van paralitzar les activitats. En el debut de la data van guanyar per 2-0 al Football Club Català i l'endemà passat van vèncer per 3-1 al Football Club Barcelona.
Un cop renascut el club es va inaugurar oficialment el 1 març 1911 un nou camp amb el partit contra el Club Espanyol de Madrid, i que va acabar amb 2-0 per als locals. Aquest estadi denominat Velòdrom Parc d'Esports del carrer Indústria era conegut popularment com el «Camp de les Faves» i va romandre en ell fins que es va arribar a una de les dates més assenyalades de la història blanc i blau.
El 18 de febrer de 1923 es va inaugurar l'Estadi de Sarrià amb una trobada davant la Unió Esportiva de Sants que va acabar amb un 4-1 favorable als espanyolistes. El primer gol en aquest estadi va ser obra de Vicenç Tonijuan. Amb el pas del temps, l'estadi es va convertir en un dels històrics no només de la ciutat sinó del país, i va passar a ser propietat del club en els anys cinquanta. Conegut també com Can Ràbia va ser seu mundialista al Mundial d'Espanya 1982. Finalment el 21 de juny de 1997 es va disputar l'últim partit a Sarrià en el qual el RCD Espanyol es va imposar per 3 a 2 al València Club de Futbol, ??sent José Cobos Castell l'últim futbolista amb la samarreta blanc i blava a anotar un gol a l'estadi , mentre que Iván Camp va ser l'últim jugador que aconsegueix un gol a l'emblemàtic estadi.
Després d'haver-se construït per als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, l'Estadi Olímpic de Montjuïc va passar a ser la seu local del club. Estrenat per l'equip el 7 de setembre de 1997 amb un partit corresponent a la jornada 2 del campionat de Lliga i que va concloure amb empat a un contra el Reial Club Celta de Vigo, va ser seu fins al 31 de maig de 2009. Tal dia va tenir lloc l'última trobada en aquest estadi -de titularitat municipal- derrotant per 3-0 al Màlaga Club de Futbol gràcies a un hat-trick de Raúl Tamudo com a colofó ??final abans de passar a un recinte novament en propietat del club, el conegut com estadi Cornellà-el Prat.
R.C.D.E.STADIUM:
Conegut com des de l'any 2016 com R. C. D. E. Stadium, per les sigles del club, i popularment com Cornellà-el Prat, posseeix un aforament de 40 500 espectadors, per ser un dels estadis més moderns d'Europa; cobert pràcticament en la seva totalitat, excepte la part superior de les quatre cantonades, i estar catalogat per la UEFA amb la màxima categoria (4).
El 9 de maig de 2003, es va col·locar la primera pedra del recinte en presència entre d'altres autoritats, del president de la Generalitat en aquell moment, Jordi Pujol. L'inici de les obres, es va produir el 30 de novembre de 2005 del El dos de agost de 2009 es va estrenar el nou estadi amb un partit contra el Liverpool FC amb resultat 3-0 favorable als periquitos. Luis García va ser l'autor del primer gol en aquest camp seguit més tard amb dos gols de Ben Sahar. També va anotar un tant Raúl Tamudo que va ser mal anul·lat després d'un fora de joc inexistent.
L'estadi RCDE es va portar en el seu primer any el premi Stadium Business Award 2010, com a millor instal·lació esportiva mundial de l'any, premi organitzat per Guiness. A més, compta amb una botiga oficial del club.
Entre juny de 2014 i desembre de 2015 l'estadi va portar el nom de Power8 Stadium, per un acord de patrocini entre aquesta marca i el club.
Ciutat Esportiva Dani Jarque Sadrià:
A més, el club posseeix una ciutat esportiva a la localitat de Sant Adrià de Besòs, anomenada per tots els aficionats en honor al primer estadi del club i, alhora amb el nom de la ciutat anteriorment esmentada, Sadrià. Oficialment s'anomena Ciutat Esportiva Dani Jarque, en record del difunt capità de l'equip. S'hi s'entrena tant el primer equip com tots els filials. Tots els partits del planter es disputen en aquestes instal·lacions que també compta amb una botiga oficial del club.

SI A L'EXPOSAT, TROBEN ALGUNA COSA QUE NO SIGUI REIAL, I ALGUNA MANCANÇA ÉS PER QUE NO HE ACONSEGUIT TOTA LA INFORMACIÓ NECCESARIA PER A UNA HISTÒRIA DE 116 ANYS,
PERÒ CREC QUE AMB L'EXPOSAT QUEDA BASTANT PROPERA.

SI VOLEN AFEGIR ALGUNA COSA,
EM PODEN ESCRIURE AL'CORREU QUE TROBA A LA DARRERA PÀGINA,
GRÀCIES:
EL DE BREU ÉS UN DIR, PERÒ QUAN ÉS COMENÇA JA ES SAP:




1ª Acta d'adhesion a la F.G.E.:

Federació Gimnàstica Espanyola










 peri_mov1.gif (3406 bytes)

Prement damunt el Pericu passa a la pagina d'Inicio


 

Inici Fotos La Sénia << Anterior Següent >>




======

© Copyright Antoni Torres 1998 = Ultima Actualitzacio 2017. Avis Legal